El pacte no va ser objecte de cap autoliquidació per part del contribuent però si de comprovació per part de l’ Administració, que emet la corresponent liquidació complementària en concepte d’actes jurídics documentats. Recorreguda en reposició, és desestimada. L’obligat tributari impugna davant del TEAR de Madrid la liquidació, argumentant que el pacte no va ser inscrit pel Registrador de la Propietat i que, en conseqüència, no pot resultar subjecte al gravamen d’actes jurídics documentats. El TEAR de Madrid resol estimant la reclamació, en entendre que el subjecte passiu de l’impost és l’entitat financera i no el prestatari.
L’Administració Tributària de la Comunitat de Madrid, no conforme amb la resolució del TEAR de Madrid, interposa un recurs contenciós-administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia de Madrid. El Tribunal, en la resolució del recurs, aborda dues qüestions; en primer lloc, si el pacte anticrètic reuneix els requisits per a ser considerat com a dret real i, per tant, per ésser inscribible al Registre de la Propietat, amb la conseqüent subjecció al gravamen d’actes jurídics documentats. La segona qüestió a resoldre és qui és el subjecte passiu de l’impost; prestatari o creditor?
Pel que fa a la primera de les qüestions, això és, si el pacte anticrètic és inscribible o no al Registre de la Propietat, el Tribunal comença assenyalant que » Independientemente de que dicha figura jurídica tenga la constitución de un derecho real,… ( el registrador ha entès ) que el concreto pacto que aparece en la escritura… tenía vedado el acceso al Registro. (… ). Sin embargo…, no concreta por qué causa y en qué sentido no es inservible el documento. (…). Es decir, al no concretar el Registrador en cual causa se basa para denegar la expedición, la Sala ignora ( al igual que el interesado) cuál ha sido la verdadera y concreta razón en que se funda la denegación del acceso al registro.».
És a dir, el pacte anticrètic, en tant que clàusula inserida a l’escriptura de prèstec hipotecari, va ésser presentat a inscriure al Registre de la Propietat però el Registrador va negar la seva inscripció en entendre, presumiblement, que aquest no reunia els requisits per a ser considerat com a dret real, que és un dels actes que té accès al Registre de la Propietat d’acord amb la normativa hipotecària. Certament, el Registrador no concreta quin és el motiu pel qual el pacte no és inscribible però resulta meridianament clar que, essent l’anticresis un dret real, i, per tant, potencialment inscribible al Registre, la seva no inscripció resulta de la consideració d’aquest com a un pacte merament obligacional, sense trascendència real ja que si l’hagués considerat com a tal, això és, com un dret real, l’hauria qualificat amb defecte per facilitar la seva posterior subsanació i inscripció. En tot cas, resulta curiós que aquest fet no mereixi ni una línea a la qualificació del Registrador.
Tot seguit, el Tribunal desenvolupa l’argument per resoldre la primera de les qüestions en els següents termes: » Lo que exige la norma transcrita, entre otros requisitos, es que el negocio sea inscribible. Pero esa cualidad de inscribible puede ser negada bien porque el acto no tenga acceso al Registro por no tratarse, por ejemplo, de un derecho real o bien porque habiéndose pactado un derecho real tenga algún defecto formal que impida la inscripción en tanto no sea subsanado. Tampoco a esto da respuesta la nota del Registrador. Pero, pese a ello, parece evidente que la nota no se puede referir a que el negocio en concreto no se inscribible por tener carácter de obligación pues lo cierto es que la anticresis es un derecho real y, como tal, está regulado en el Código Civil».
El Tribunal enten que essent l’anticresis un dret real, el motiu de la no inscripció del pacte anticrètic a Registre, davant del silenci del Registrador, és un defecte en la configuració del dret com a real que no va ser posat de manifest per aquest. Per tant, essent el dret real d’anticresis potencialment inscribible al Registre de la Propietat, amb indepèndència dels requisits intrísecs del negoci per a perfeccionar-lo com a tal, compleix amb el requisit de ser inscribible al Registre. Acaba resolent la qüestió el Tribunal raonant que el Registrador no va dir en cap moment que no ens trobéssim davant d’un dret real i que aquest no fos inscribible al Registre de la Propietat.
Aquest argument és molt criticable ja que es pot formular en els mateixos termes » a sensu contrario», això és, si el Registrador no l’inscriu ni el qualifica amb defecte és que enten que té un caràcter merament obligacional. El Registrador no argumenta el perquè de la no inscripció però d’això no se´n pot derivar la conseqüència exposada pel Tribunal. Aquest parteix de considerar el pacte com un dret real, sense més, per vincular la conseqüència de que hauria d’haver estat inscrit o, almenys qualificat amb defecte com a dret real per a la seva posterior subsanació i inscripció. Si considera el pacte com a un dret real d’anticresis, aquest és evident que és inscribible, ara bé, tant censurable és que el Registrador no motivi la seva resolució a propòsit d’aquest pacte com que el Tribunal no indiqui quins elements dels pacte anticrètic contingut a l’escriptura li porta a afirmar que estem al davant d’un dret real i no d’un pacte merament obligacional. Tenint present l’evolució històrica de la figura i la polèmica que sempre l’ha envoltat hagués estat molt interessant una reflexió en aquest sentit.
Pel que fa a la segona de les qüestions plantejades, això és, qui és el subjecte passiu de l’impost, el Tribunal resol d’una manera clara, exposant el criteri del Tribunal Suprem sobre aquesta qüestió. Així,» La anticresis como contrato de garantía y, como tal, accesorio puede pactarse juntamente con el contrato principal o de forma separada. En el primer caso, sigue el camino de aquel, siendo sujeto pasivo del impuesto el mismo que lo sea del negocio principal, esto es, el prestatario. En el segundo caso, siendo un negocio aislado aunque accesorio de otro principal, el sujeto pasivo es el prestamista» . Per tant, en el cas estudïat a la sentència, resulta ser subjecte passiu el prestatari. En conseqüència, la resolució del TEAR de Madrid va ser anulada i el contribuent obligat a pagar l’impost corresponent.
A mode de reflexió final, la sentència és, si més no, confusa. Hagués estat interessant que el Registrador hagués exposat els motius de la no inscripció del negoci anticrètic a la qualificació del negoci, motius que haurien estat revisats, probablement, pel Tribunal, amb un debat interessant d’idees. El Tribunal tampoc aprofundeix gaire, al nostre parer, a la qüestió ja que, al cap i a la fi, del que es tracta és de fixar la naturalessa jurídica del pacte contingut a l’escriptura no d’afirmar que l’anticresis és un dret real i com a tal inscribible al Registre, donant per supossat que el negoci anticrètic recollit a l’escriptura reuneix tots els trets per a ésser considerat com a tal, sense estudiar quins son aquests requisits. El TEAR de Madrid tampoc va aportar gaire, no resolent allò que se li va plantejar. La qüestió segueix, al nostre parer, oberta.
STSJM de 25 de Octubre de 2… by Tottributs on Scribd